Però la malaltia no és nova, fa molt temps que existeix, però el problema de la fibromiàlgia és que no es pot diagnosticar de forma objectiva mitjançant proves analítiques o d'imatge (RX). La seva diagnosi és subjectiva, en funció del dolor. “Aquesta és una de les causes per les quals durant molt de temps se’ns enviava al psicòleg, o teníem depressió o doble personalitat” explica Rosa Osorno. Ella és la delegada del Bages de l’Associació Catalana d’Afectats de Fibromiàlgia.

Durant els darrers mesos, la malaltia ha tingut més reconeixement social, a través de la fins ara alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Manuela de Madre, que a causa de la malaltia ha hagut de retirar-se temporalment del càrrec. La seva actitud ha estat criticada i lloada alhora. “No ha explicat res amb alarmisme. De manera planera i molt real va explicar tal com ens sentim tots els afectats. És una malaltia dura i, a vegades, impossibilita que puguis continuar la teva vida laboral de manera normal”, diu Osorno, però “és una llàstima que hagi hagut de ser una persona coneguda la que hagi fet despertar aquest interès per la fibromiàlgia, tot i que també hem tingut molta sort: a partir d’ara ja se’ns comença a mirar amb uns altres ulls”, hi afegeix Montserrat Vilà, una altra afectada de Manresa.

Sense tractament
L’Associació Catalana de Fibromiàlgia té ja més de 700 socis. La delegació del Bages va entrar en funcionament el novembre de l’any passat i, des de llavors, ja ha fet una seixantena de socis.
Fibromiàlgia significa dolor als músculs, als lligaments i als tendons i, en general a les parts fibroses del cos. “Nosaltres la definim com la malaltia dels dolors múltiples, en tens per tot el cos”, explica la Rosa. Dolor muscular intens, cremant, palpitant i punxant; mals de caps migranyosos, fatiga mental amb sensació d’abatiment general i tot, mica en mica, va en augment: “amb els anys el dolor es va generalitzant”, coincideixen a dir.

Actualment no hi ha cap tractament de curació definitiva, la qual cosa fa que el col.lectiu dels qui pateixen la malaltia, pel fet de no tenir una alternativa terapèutica, faci consultes mèdiques amb molta freqüència i, alguns d’ells, davant d’aquesta indefensió es decideixen a negar la malaltia.