Miércoles, 3 Noviembre, 2004
foto portada
 
 
Home > Arxiu> Octubre 04> Activitats sanes: Expresssió corporal Arxiu
Dansa creativa a través dels circuits corporals Octubre 2004
 


La dansa creativa proposa un trencament. Aquest trencament, d'entrada, té a veure amb un objectiu perdut culturalment: la poca sintonització amb el cos és una realitat en la cultura occidental i cada vegada més, també, en altres cultures que s'han abocat, quasi exclusivament, a que les societats estiguin regides per la imparable cursa de les rendibilitats i dels campions, siguin econòmics, polítics, esportius.

Per què el trencament?
La dansa creativa trenca amb un principi sobre l'aprenentatge: la dansa en general s'aprèn intentant repetir, imitar, el moviment que et mostra l'altre (del/la profess.) a través del que capten els ulls (de l'alumne);

La divisió que proposa la dansa creativa parteix del treball del no-mirall: no hi ha imitació, no hi ha model; no hi ha l'altre que va ensenyant quin moviment toca fer, quin va al davant, quin al darrera, quin ordre dins la seqüència (o inclòs, quina cara posar-li).


Què cal fer, doncs, per poder recuperar alguna cosa d'allò propi?
Sols queda incidir en el fet corporal: el cos com a instrument amb el qual habitem i l'utililitzem…, per l'esdevenir de cada dia.

Quina tècnica pot permetre incidir en el cos?
De tècniques que incideixen directament n'hi ha molta més quantitat que de tècniques que entrin indirectament; els Circuits Corporals n'és un exemple de treball indirecte i cal dir que més enllà d'una tècnica, és una eina bàsica per a persones que utilitzen altres tècniques, com a complement a altres teràpies que estiguin realitzant; pot ser útil per a professionals de les ciències de l'educació, de la salut (psicoteràpies, infermeria…) i de les ciències humanes i socials (art, dansa, música…).

Per què cal treballar el fet corporal per preparar per ballar?
No n'hi ha prou en posar el cos en forma (el físic necessita estar animat, digueu-li esperit, digueu-li paraula…) i cal, entre altres coses, minimitzar l'excés d'imatges i de soroll que dia a dia anem introduint a grans quantitats dins de la substància mental (sols cal pensar l'increïble canvi d'imatges que veu l'ull en un anunci de tan sols 12 segons), i desmarcar-se una mica del que implica aquell bombardeig audiovisual in-crescendo…, apart de cultivar imatges intracorporals benèvoles que poden beneficiar simplement en el funcionar diari i en la creativitat personal (per tant també en les persones que treballen amb altres, especialment en l'àmbit educatiu).

Però què passa amb les imatges de l'altre?
Les imatges ens col·loquen en un “zapping” constant; en realitat ara, ni els adults no ens escapem de la dèria del canvi, canvi, canvi, ben sovint, per no canviar res, de res…, almenys de fons; la forma avui és molt més fàcil de canviar que fa pocs anys: el look, la parella, la carcassa del mòbil…

La pantalla de cadascú, la que ens fa relacionar amb el món, queda saturada d'imatges de l'altre (i fins que no sona algun timbre d'alarma sovint un no se n'adona); aquestes imatges de l'altre poden generar preguntes, idees i altres elements molt interessants quan es poden passar per la paraula i es qüestionen en el pensament racional, que permet separar les coses…, però quan són literalment engolides com a element de consum (consumidor passiu) poden generar símptomes i reaccions corporals que poden fer sortir al subjecte fora de control, però no pas immediatament sinó que la vertiginosa imatge via retina pot anar minant el cervell.

Una vegada col·locat en la pantalla corporal, què passa?
El fet corporal es treballa a través dels circuits corporals -CC- ; aquests es basen amb una topologia molt clara que treballa amb 10 sistemes de l'anatomia clàssica que, com he assenyalat més amunt, les transforma en eines de preparació corporal, en aquest cas que permeten buidar l'excés de la pantalla visual immediata, quedant més oberta a la recepció.

De quina recepció es tracta?
Aquesta dansa treballa la relació entre la mirada i l'escolta: la mirada no és al model exterior sinó al treball previ interior, a allò que un ha pogut mirar, que remet a una topologia corporal (*); l'escolta d'aquell lloc significant (in) + l'escolta de la música (out), pot permetre deixar anar el moviment amb una receptivitat fresca; és l'encontre entre la sonoritat de dins amb la de fora: això genera “feeling”, o millor dit, el clic; la sorpresa, arriba sense esperar (sinó ja no seria sorpresa !); és aquest element que ha fet el clic, que no ha calgut buscar-lo perquè ha vingut indirectament a través d'incorporar la música en el propi fet corporal treballat prèviament.

I aquell clic obre el pas al moviment ballat; és una experiència d'una simplicitat molt agradable que integra sense l'ajuda del cap (aquesta és la gran sorpresa!), i que en realitat és dels pocs elements que té la persona per poder fer una valoració sobre la pràctica mateixa en aquest deixar fluir.


Joan Pons Font
Professor de dansa i tècniques corporals