Quan ens situem davant d'esquiadors eventuals (de temporada, setmanals o, fins i tot, amb freqüències inferiors), el problema no desapareix per la manca de competició, sinó que s'agreuja per la manca d'entrenament.

El descens en la pressió parcial d'O2, que provoca una baixada de la pressió arterial d'O2 ens fa estar en un estat funcional molt disminuït. El problema és major a major alçada. En aquests casos un bon nivell d'entrenament aeròbic ens ajudarà a mitigar el problema.

En el cas especial de l'esquí alpí (comprenent totes les modalitats de descens), el factor muscular té una importància cabdal. En aquestes modalitats la majoria de l'esforç que es fa és de règim excèntric (frenades), ja que intentem controlar la força que ens dóna la pendent (energia potencial). Aquest tipus d'esforç és el que acostuma a produir les maleïdes tiretes (“agujetas”). Un bon entrenament muscular previ, no només minvarà els efectes d'aquestes, sinó que n'accelerarà la recuperació i millorarà la capacitat d'execució de l'individu.

Per altra banda, les condicions en les quals acostumem a anar a esquiar no són les més habituals quan anem a fer esport. El temps de treball és molt més llarg (sovint esquiem durant 5 hores o més). També acostumem a fer-ho diversos dies sense pausa, cosa que disminueix la recuperació i, dia a dia, augmenta l'estrès general. Un altre cop hem de dir que un bon entrenament previ, té un doble efecte: retardar l'aparició de la fatiga i millorar la recuperació entre esforços. Arribat aquest punt queda recordar que un alt nombre de lesions que es produeixen durant la pràctica de molts esports de lleure venen donades per un nivell d'entrenament insuficient.

En resum, davant les condicions ambientals, les característiques de l'esport que practiquem i la concentració de càrrega que fem, el més adequat és, sens dubte, un entrenament dirigit previ que faciliti tot el procés.