És trist que massa sovint sentim a dir que moltes mares no han pogut lactar els seus nadons. Darrera sovint hi ha una manca d’informació, d’experiència i de coneixements tècnics.
"El seu cos, menut i tebi bategava entre els meus braços mentre el meu ventre n’enyorava la presència. I va ser llavors, quan els seus ulls, extraordinàriament vius, van cercar els meus i s’hi van quedar. una sensació indescriptible va sacsejar el meu cos i en aquell moment vaig saber-me, Mare!
Ara tots els dubtes i pors eren tan sols un llunyà miratge de la ment, ara el meu cos s’oferia amorós i espontani al seu, que se m’arraulia tot buscant-me el pit, que va trobar de seguida, sense deixar de mirar-me als ulls. I així, alhora, vam iniciar la lactància i la nostra relació a l’altra banda del ventre”.
Tot infant i tota dona tenen dret a viure una relació així. Quan la mare se sent segura i viu el fet d’alletar de manera positiva, la lactància flueix. És trist que massa sovint sentim a dir que moltes mares no han pogut lactar els seus nadons. Darrera dels problemes de moltes mares sovint hi ha una manca d’informació, de suport, d’experiència i de coneixements tècnics.
Per aconseguir superar-ho, cal restablir la cultura de la lactància materna a partir d’una formació-informació vivencial. Moltes de les dones que actualment són mares van néixer a l’època de l’anomenat “baby boom”, que va ser un temps on la lactància estava en franc retrocés. Aquestes mares van ser nadons que van mamar molt poc o gens, ja que en aquella època el biberó era el màxim exponent de la “modernitat”. De manera anecdòtica cal apuntar que segurament el joc simbòlic (per imitació) d’aquestes nenes era el de donar el biberó a les seves nines. Sabem com aquestes vivències infantils condicionen l’adult que esdevindrem.
En el nostre treball diari ens trobem àvies que molt sovint ens comenten unes lactàncies que no van prosperar ja que les pautes que els havien aconsellat eren les adequades per a l’alimentació amb biberó, amb uns horaris rígids, impedint així l’autoregulació. Quan un bebè necessita més quantitat de llet l’obté mamant més sovint, així va regulant la producció de llet de la seva mare per fer front a les seves necessitats de creixement. Aquest, entre d’altres, era un dels motius pel quals les mares es quedaven, tan aviat, “sense” llet.
L’UNICEF i l’OMS reconeixen el dret dels infants a ser alimentats correctament, això vol dir que “tots els infants del món i totes les mares tenen dret a ser alletats i a alletar”, això comporta molts avantatges per a la salut psicofísica de la mare i del nadó. Des d’aquests estaments es recomana un alletament exclusiu fins als sis mesos del nadó i continuar amb la lactància fins als dos anys de vida juntament amb altres aliments.
A la pregunta que ens fan algunes mares de fins quan poden alletar el seu infant, la resposta és fins que ella i l’infant vulguin.
