Molts de nosaltres hem sentit a parlar de l’homeopatia, però pocs sabem realment què és, d’on ve i com actua.
Abans de poder-nos endinsar en el coneixement de la medicina homeopàtica, cal que fem una petita introducció històrica sobre què és i d’on ve.
La primera pinzellada de les bases terapèutiques de l’homeopatia ens arriben precisament del pare universal de la medicina actual: Hipòcrates. Aquest diu el següent: “així, el vòmit és detingut per un antivomitiu, però també es pot aturar eliminant el que ha provocat el vòmit i que resta en el cos”. D’aquesta manera, tenim dos camins oposats mitjançant els quals es pot establir la salut.
Si procedim d’aquesta manera, serà fàcil, segons quina sigui a naturalesa i la causa de la malaltia, tractar-la d’acord amb els conceptes anomenats contrarium i similium.
El tractament, d’acord amb el principi contrarium, es defineix amb el terme llatí contraria contrariïs curantur, és a dir, els contraris es guarneixen amb els contraris, la qual cosa implica tractar les malalties emprant remeis contraris als símptomes. A aquest procediment també se l’anomena al·lopatia, que deriva del grec alos, que significa contraris. És a dir, davant d’un vòmit donem un antivomitiu, davant d’un dolor donem un analgèsic (una substància antidolor); davant d’una depressió donem un antidepressiu; davant un mal d’estómac donem un antiàcid, etc. Aquesta és la base de la medicina convencional d’avui en dia, a grans trets.
El tractament que esdevé d’acord amb el similium, terme que deriva de la frase llatina similia similibus curantur, que significa “els semblants es curen amb els semblants”, és el principi bàsic de l’homeopatia. El terme homeopatia deriva del grec homeos, que vol dir similar, i de pathos, que vol dir patiment, malaltia.
Però la medicina, a partir d’Hipòcrates, es va decantar pel principi dels contraris, per l’al·lopatia.
A partir del segle XVIII, un metge alemany anomenat Christian Friederich Samuel Hahnemann va establir les bases estructurades de l’homeopatia. Hahnemann després de revisar diversos tractats de matèria mèdica es va adonar que hi havia moltes incongruències respecte a la substància de l’escorça de la quina, una substància que s’emprava aleshores en el tractament del paludisme. Experimentant amb ell mateix, va voler conèixer la veritable acció de l’escorça de la quina. Se la va prendre en dosis subtòxiques, és a dir, en dosis altes, i va experimentar excessos febrils similars als del paludisme. Va relacionar aquestes reaccions amb la medicina hipocràtica i es va plantejar la idea que una substància que provoca uns determinats símptomes en una persona sana, com a ell li va provocar l’escorça de la quina, podria curar una combinació de símptomes similars en persones malaltes, com ara la gent que té paludisme.
