Hem de distingir entre malaltia mental i violència: són dos fets diferents i diferenciats. Tota conducta no-sana de l'ésser humà no és una malaltia mental.
Tant els professionals com els afectats per alguna malaltia mental estem assistint en els últims anys a una proliferació de notícies i paranotícies referides a persones presumptament afectades de trastorns mentals i conductes violentes. Igual que la proliferació de paraprofessionals influeix negativament en la serietat i la importància dels trastorns mentals, les paranotícies estan creant una sèrie de tòpics relacionats amb allò que una persona afectada d’un determinat trastorn mental pot i no pot fer. Sentim gairebé cada dia programes que són la reactualització televisiva d’aquell diari anomenat “El Caso” amb un contingut de successos i desastres varis amb el nexe comú de la morbositat més esgarrifosa.
Però ara s’afegeix a tot això, un altre element: la presència en la vida del protagonista d’un fet delictiu especialment greu, d’una malaltia mental, d’un tractament o d’un contacte amb algun psiquiatre o psicòleg. Això genera tant en la població suposadament sana, com en el col·lectiu d’afectats, una falsa creença, fruit d’una distorsionada generalització, sobre l’estreta relació entre malaltia i violència. Aquesta sensació s’ha convertit en un dels tòpics que alguns mitjans de comunicació estan generant.
Res més lluny de la realitat. Hem de distingir entre malaltia mental i violència: són dos fets diferents i diferenciats. Tota conducta no-sana de l’ésser humà no és una malaltia mental.
En la persona coexisteixen tendències i capacitats constructives i destructives, una simple ullada a la història, o tan sols al nostre entorn, ens demostra que a més a més de la capacitat per generar, disposem d’una important capacitat per a la destrucció, per fer mal als nostres congèneres o al medi que ens envolta.
És veritat que els psicòlegs i psiquiatres atenem, i intentem tractar en alguns casos a persones amb conductes desadaptatives, però això no implica que aquesta conducta sigui producte d’una malaltia mental. De fet les dades ens ho demostren, només hem de tenir en compte que la majoria de les persones empresonades no són malalts mentals, sinó delinqüents que mai han estat en contacte amb cap psiquiatra ni psicòleg, i si ho haguessin fet, no significa que pateixin cap trastorn mental, o que un trastorn mental expliqui i/o justifiqui un delicte.
Sabem que algunes malalties mentals, en les quals hi ha presència de símptomes psicòtics, poden, en alguns casos, facilitar la distorsió de la realitat i afavorir la realització d’algunes conductes violentes, però estadísticament es tracta d’un petit percentatge. El que sí hauria de generalitzar-se és la realitat on la majoria de les persones amb un trastorn psicòtic realitzen una vida adaptada a les normes de convivència social.
