Qualsevol persona afectada d’un trastorn mental hauria de poder dir, amb total normalitat, que acudeix a un psiquiatra o a un psicòleg, de la mateixa manera que diem amb total normalitat que acudim a un cardiòleg o a l’odontòleg. Però no és així, i aquest fet crea malalts de primera i de segona, circumstància afavorida cada vegada que es diu en algun mitjà de comunicació que el protagonista d’un assassinat o d’un fet de violència domèstica “estava en tractament psiquiàtric o psicològic”.
Entre el 40% i el 60% de la població pateix al llarg de la seva vida, algun episodi de trastorn de l’ànim, trastorn d’ansietat o trastorn adaptatiu. Això els converteix en potencials agressors?
Cada cop és més freqüent que una part de la consulta amb els nostres pacients la dediquem a aclarir falses creences, generades pels mitjans de comunicació, com per exemple si determinats fàrmacs poden afavorir el suïcidi, el descobriment del gen de l’esquizofrènia, o la pregunta de “Doctor, em pot passar com aquell de les notícies que també tenia una malaltia mental?”.
Aquí es pot afegir la frivolitat amb la qual es tracta per part d’alguns presumptes periodistes els casos de trastorn mental dels també presumptes famosos de la premsa del cor. Escoltar informació falsa, inexacta, contradictòria o simplement estúpida que s’ofereix, seria un exercici divertit sinó es tractés d’un tema dolorós i sensible per a molts afectats i familiars, aquest tema, però donaria per un altre article.
Hauríem, doncs, de deixar que fossin els veritables periodistes, els que informessin de manera fidedigna i assessorada sobre el tema de salut i malaltia, i exigir que no es barregin temes que l’únic que fan es contribuir a l’estigmatització i a l’exclusió del malalt afectat per un trastorn mental.
