Com els definiríem? Quins tipus de complexes són els més comuns? Com es poden tractar?
Actualment, en el llenguatge quotidià, els complexes són com metàfores que ens ajuden a copsar ràpidament com es comporten i quins trets de personalitat tenen les persones.
Així, quan parlem d’una persona amb complex d’inferioritat, ens imaginem algú que no mira als ulls, parla poc i fluix, té un concepte d’ell mateix (autoconcepte) negatiu i un alt grau d’ansietat.
Definició
Des de la psicologia, els complexes s’entenen com un conjunt de creences distorsionades sobre el cos, l’aspecte físic, les habilitats o les frustracions d’un mateix.
Els complexes són pensaments irracionals que angoixen la persona, són exageracions diferencials físiques, de capacitats psicològiques o habilitats intel·lectuals. Aquestes poden haver sorgit de burles a la infantesa.
Aquests pensaments poden ser del tipus “jo sóc tímid”, “jo sóc baix” o “jo sóc el rei de la festa”. Possiblement ens acabem comportant d’acord amb aquest pensament i finalment els altres ens veuen d’aquesta manera. (Profecia autocomplerta).
En els inicis de la psicologia, concretament en la orientació dinàmica (psicoanàlisi), Freud, Adler i Jung van utilitzar els complexes per intentar explicar les conductes i intentar entendre la manera de ser de les persones, és per això que els conceptes encara s’utilitzen.
En la psicologia actual, quan es vol descriure un individu, es parla de trets de personalitat i de trastorns de personalitat (quan fem referència a un trastorn patològic on hi ha un patró permanent i inflexible d’experiència interna i de comportament en diferents situacions i que provoca malestar o deteriorament).
Complexes de personalitat
El trastorn obsessiu-compulsiu de la personalitat es pot comparar amb el complex de culpa: la persona vol complir amb tot, es preocupa pels detalls, li costa prendre decisions ja que és perfeccionista i moralista.
El trastorn narcisista de la personalitat es pot comparar amb el complex de superioritat: la persona necessita cridar l’atenció i que se li reconeguin els seus mèrits, no es preocupa pels sentiments dels altres i és explotadora.
El trastorn de la personalitat per dependència es pot comparar amb el complex d’inferioritat, en què la persona té por a quedar-se sola i no diu la seva opinió per por al rebuig. A aquest tipus de persona, les crítiques l’afecten exageradament i per prendre una decisió necessita demanar consell als altres.
