Nens que resolen els seus problemes amb violència i autoritat i que no compleixen amb les normes socials, joves que es converteixen en petits dictadors que no accepten un NO per resposta.
En la societat actual, amb un nivell de comoditat i de diferents formes de gaudir de molts plaers que fa uns anys hauria estat impossible; neix el síndrome de l’emperador. Podem veure com nens i joves adolescents desafien als seus pares d’una manera sorprenent, els insulten, els amenacen, els poden picar de forma salvatge i, fins i tot, en alguns casos, arribar a matar-los.
El problema es planteja davant joves que no estan acostumats a que se’ls contradigui, ja que els pares poden creure que una contradicció o un càstig els pot generar frustracions i sentiments de culpa. Per tant, els nens es creuen amb el dret d’exigir i aconseguir tot el que volen. Cal pensar que quan aquests nens arribin a l’edat adulta seran persones violentes, agressores de les seves parelles, fracassades socials o delinqüents consolidades.
Aquest serà el preu que ha de rebre una societat permissiva, que valida la personalitat egocèntrica i que impedeix el desenvolupament de les emocions morals com l’empatia, la compassió i la responsabilitat.
Les causes que s’atribueixen al síndrome de l’emperador són múltiples. Podem pensar en una crisi de valors i principis, el fracàs en els estudis, l’absentisme escolar, l’excessiva comoditat i confort del benestar que provoca un materialisme exagerat,etc. També en pares que no tenen ni temps, ni eines, ni aptituds per imposar-se i per educar els seu fills; professors sense autoritat i una societat hedonista, permissiva i egocèntrica. El més greu de tot és que, no sols afecta a nens i adolescents problemàtics, de famílies ja de per si desestructurades, sinó que també a aquells joves de famílies benestants, amb formació, on mai s’ha actuat de forma violenta ni entre els pares ni contra els fills. Són pares models i correctes als qui no se’ls pot acusar de fomentar la violència, per molt tolerants i consentits que siguin vers els seus fills. Podem ser molt bons pares i mares, però no quedem exempts al fet que de cop i volta el nostre millor fill es tornin un “tirà” i pugui actuar de forma agressiva.
Nens que resolen els seus problemes amb violència i autoritat i que no compleixen amb les normes socials.No parlem tant sols de nens malcriats, sinó de joves que es converteixen en petits dictadors que no accepten un NO per resposta. Això és el que s’anomena síndrome de l’emperador i que pateixen moltes parelles que han perdut el control sobre els seus fills.
