L’estrès oxidatiu es produeix quan l’exposició als radicals lliures (RL) és més gran que el que els nostres enzims antioxidants són capaços de neutralitzar, i a la vegada el consum d’antioxidants en l’alimentació és insuficient per compensar aquest desequilibri.
Fins fa poc, els 40 anys ja s’estava gairebé al llindar de la vellesa, sobretot per a la dona. Avui en dia, una persona de 50 anys “encara és jove”. Aquest canvi de mentalitat no es deu només al fet que vivim més anys, que sabem millor com tenir cura del nostre aspecte, o al tipus de vida que tenim actualment. És cada dia més evident que el ritme d’envelliment canvia molt d’unes persones a d’altres. Hi ha persones que amb 35 anys semblen envellides, o comencen a patir malalties “pròpies de l’edat” mentre que altres estan esplèndides amb 50, 60 o més anys.
Una de les causes de l’envelliment que millor es coneix és l’oxidació dels teixits. És quelcom similar a allò que succeeix a la poma quan es pela i es deixa a la intempèrie, o a un objecte de ferro exposat a l’aire i a la humitat: el canvi de color es degut a l’oxidació. En el nostre organisme, també succeeixen reaccions similars. Els agents que les produeixen són els radicals lliures (RL). Però també hi ha uns compostos capaços de contrarestar el seu efecte. Són els antioxidants. Conèixer què oxida més ràpid, i què ens protegeix, pot ser clau per viure més i millor.
Què són els radicals lliures (RL)?
El nostre cos està compost per molècules, o agrupacions d’àtoms, els electrons dels quals estan habitualment aparellats. Aquest aparellament dóna estabilitat electroquímica a la molècula.
Si per alguna raó un electró d’un àtom o una molècula queda lliure, la seva inestabilitat li farà buscar un altre electró per a completar el parell. Això és un radical lliure (RL). Donat que els electrons no circulen sols el robarà a una altra molècula, que a la vegada es quedarà amb un electró desaparellat, convertint-se així en un altre radical lliure, que també tractarà d’aparellar el seu electró i, així, successivament. Si això no para, es desencadena un procés que pot acabar per lesionar les cèl·lules.
Per evitar aquesta cadena de reaccions, el nostre organisme té un sistema intern de producció de substàncies antioxidants (SOD, catalasa, glutations, coenzima Q10, etc.). Aquestes tenen la capacitat de neutralitzar els radicals lliures sense per això quedar oxidades. El metabolisme normal dels nutrients produeix de forma continua una certa quantitat de RL. Fins i tot de vegades, l’organisme els utilitza en la seva lluita contra bactèries i virus. Però els antioxidants interns eviten que aquestes substàncies ens oxidin i envelleixin prematurament.
Què és l’estrès oxidatiu?
Normalment hi ha un equilibri entre la nostra activitat oxidant i antioxidant. En això influeix la constitució genètica. Hi ha persones que produeixen molts enzims antioxidants, cosa que els ofereix una major protecció davant l’oxidació. A aquesta capacitat se’n diu “el gen Churchill”: aquest personatge, tenint tots els factors de risc, va viure fins als 92 anys.
L’estrès oxidatiu es produeix quan l’exposició als RL és major que els que els nostres enzims antioxidants són capaços de neutralitzar, i a la vegada el consum d’antioxidants en l’alimentació és insuficient per a compensar aquest desequilibri. Aquesta situació, mantinguda en el temps, pot accelerar l’envelliment i crear un terreny propici al desenvolupament de malalties degeneratives.
A part dels RL de producció interna, hi ha els externs: productes químics presents en l’aire, l’aigua i els aliments, fums, exposició als raigs ultraviolats, etc. Actualment, l’exposició dels humans als RL és més gran que mai, per causa d’un major grau de contaminació. Per això és tan important comptar amb fonts externes d’antioxidants que ens ajudin a aconseguir aquest equilibri.
Quins teixits afecta?
Un RL pot afectar qualsevol teixit. Les membranes cel·lulars tenen en la seva composició àcids grassos poliinsaturats (omega-6, omega-3). Aquests són els que donen a les cèl·lules la seva flexibilitat. Però aquests greixos són molt inestables i tenen una major propensió a oxidar-se que els monoinsaturats (oli d’oliva) o les saturades. Són, per tant, molt sensibles a l’acció dels RL.
